20.11.2009 Laura Plana Curadora	Text per a l’exposició Identities behind the mask
01.11.2009 Laura Merino Curadora	Text per a El gruix de la serra
01.11.2009 Tiana Artigues Neurofisióloga	Text per a El gruix de la serra
01.06.09 Francisco Carpio Crític i comisari	Text per a Generaciones Caja Madrid
29.05.2009 Eudald Camps Crític d’art	La fotografia com a punt de partida Diari de Girona - Accents
30.12.2008 Jana Leo Artista	La no persona text per a la publicació Esteve Subirah. Les bones intencions (1997-2008)
20.12.2008 Eudald Camps Crític d’art	Els territoris vagues de l’existència text per a la publicació Esteve Subirah. Les bones intencions (1997-2008)
02.05.2002 Eudald Camps Crític d’art	Cures pal·liatives Text per al catàleg de l’exposició Self-medication Cette vie est un hôpital où chaque malade est possédé du désir de changer de lit. Charles Baudelaire. A qualsevol lloc fora del món! va cridar l’ànima de Baudelaire donant pas a la modernitat i conscient, al mateix temps, que tant Lisboa com Rotterdam, Batàvia o Borneo, donat el cas, seguien essent llits d’aquell vell hospital d’incurables del que també ens va parlar el gran Emilio Carrere. El món urbà, és a dir, la definitiva escissió amb la bella natura es consumava i l’art, en aquest procés, s’endevinava com l’espai de privilegi on s’escenificava la gran fractura intuïda, sobretot, a través del llenguatge. Com va anunciar amb clarividència Walter Benjamin, la modernitat neixia com una crítica a l’intent de reconciliar allò irreconciliable; quelcom que, de fet, calia que continués així, ja que en el centre d’aquesta escissió es trobava, paradoxalment, la darrera possibilitat d’obertura, de llibertat, de reconciliació o, en paraules de Benjamin, de redempció. Aquesta obra d’art “negativa”, seguint amb la radiografia que en va fer l’Escola de Francfort i especialment Adorno, es constituïa com una representació de l’inexistent, de l’irreal; o, més encara, representava l’existent posat en reacció al seu poder de ser diferent a allò que és: art en tant que “afàsia” (desarticulació del llenguatge que ha esdevingut còmplice d’una realitat manipulada pels mitjans de comunicació i instrumentalitzada per les diferents esferes de poder) o art en tant que “esgarrifança” (la memòria d’un món desencantat). El context, per entendre’ns, és aquell caracteritzat per la promesa d’emancipació formulada a partir del discurs de la tècnica o, també, és aquell món absurd del que ens parla Rah (el fotògraf egipci que serveix d’excusa per a l’exposició d’Esteve Subirah), que necessitava metges (una altra sofisticada forma de poder i tècnica) per guarir malalts que ell mateix (el món on viu Rah) provocava amb perversa impunitat. El desenllaç de la història explicada per Rah és el següent: en aquell món-hospital els habitants-malalts (ja no pacients) van decidir automedicar-se (self-medication) en un intent, bàsicament desesperat, de recuperar l’autonomia perduda; tanmateix, molts malalts van sucumbir a la poderosa seducció del narcòtic i es van submergir en un nou món (tan real o irreal com l’altre) caracteritzat per la dramàtica relació que s’imposava entre la ment i la carn. Al final, com en totes les històries serioses, van descobrir l’implacable veritat tràgica de Silè (la mort, al capdavall) i es van adormir, plàcidament, confiant que l’embriaguesa no desapareixeria abans d’hora. Els malalts de Rah (Rah no és un déu egipci, és un fotògraf) són, o poden ser, els personatges que apareixen a les representacions d’Esteve Subirah. L’exposició Self-medication parteix d’una reflexió que, en primer lloc, integra l’espectador convertint-lo en “usuari” d’un espai d’inequívoques connotacions hospitalàries. El visitant percep la fusió, en un mateix pla, d’elements provinents de l’univers mèdic (en un sentit necessàriament ampli) i d’imatges obtingudes a partir de mitjans tècnics, especialment digitals. L’empremta de Subirah, en aquest sentit, tendeix a minimitzar-se amb la finalitat última de deixar que els mitjans “freds” expressin, contra pronòstic, la seva perversa asèpsia. És a dir: tant si es tracta d’imatges televisives, com de fotografies manipulades, la “consciència deconstructiva”, en el sentit que li dóna Derrida, es manifesta com la voluntat d’alterar la realitat fins a desfer-la i tornar-la a composar (en obra d’art, si es vol) en una nova forma incognescible i sorprenent però, justament per això, reveladora. El millor exemple ens l’ofereix la instal·lació Paradisos artificials: Subirah planteja la relació inversament proporcional que s’estableix entre el nombre d’imatges televisives “captades” i la seva capacitat per significar; a mesura que el temps d’exposició augmenta, la veritable naturalesa del discurs mediàtic, és a dir, la seva vacuïtat, es fa palesa en un procés d’abstracció que culmina, simbòlicament, en un gran blau on el píxel assenyala la frontera del no-lloc. Els diferents plafons il·luminats ocupen el seu espai de falsa intimitat en un model proper al de les narcosales: podem imaginar que, com els malalts de Rah, la dolça embriaguesa del narcòtic (narcòtic és també reality show, Operación triunfo o telenovel·la de torn) segueix un “crescendo al·lucinatori” que culmina amb la màxima alienació o pèrdua total d’identitat. Extremant aquests plantejaments i introduint-hi la perplexitat de la memòria, Subirah recrea els Paradisos artificials en un simple monitor de televisor i, a petita escala, situa un vell espectador de museus (si es vol) que intuïm terriblement indefens davant la profusió d’imatges seriades i presentades en codis desconeguts (pensant en la genial pel·lícula de Michael Haneke que porta el mateix títol). La ironia és més present en la resta de propostes. La màxima passivitat a la que pot arribar l’individu anul·lat com a tal té com a paradigma l’alimentació intravenosa; a El sèrum de cada dia, un patètic Sant Sopar, extreu la seva “llum” d’una caixa de diagnosi radiogràfica: diferents personatges, alineats rere una gran taula, existeixen precariament sintetitzats en simples perfils que recorden les il·lustracions dels prospectes mèdics. Com dèiem, la seva alimentació no depèn de cap acte voluntari sinó del dolç degoteix regular de sèrum envasat. Aquests cossos reduits a siluetes i gestos cansats escenifiquen la seva pròpia dansa contemporània: (com en el cas de Rosa Muñoz, que tant agrada a Subirah) la presència corporal supleix l’absència de veu. El pa és blat, sèrum de vida que, a partir d’un joc indissimulat de desdoblament, Subirah converteix en xeríngues cultivades: des de l’agricultura transgènica (una de les moltes perversions, altra vegada, de la tècnica) fins a la substitució del sagrat pel paradigma antropològic (com ja va assenyalar Feuerbach) el rerefons del discurs de Subirah segueix fidel a la voluntat de dislocar la percepció normal i aconseguir, d’aquesta manera, una obertura de significats que, en ocasions, arriba a la màxima evidència. No és el cas d’un rostre desenfocat que ocupa el mateix mur (blanc, sempre blanc) que un llarg cilindre de vidre enganxat, sense massa miraments, en sentit horitzontal: la mínima poètica d’aquesta intervenció conté, novament, el seu element pertorbador expressat a partir del referent del tub d’assaig. La presència humana es dilueix i esdevé simple residu (com si es tractés d’un cultiu bacteriològic desestimat en una simple placa de Petri) comparat amb la presència, més evident i sòlida, de l’instrumental de laboratori. La vida ha cedit a les sofisticacions de l’intel·lecte. Cures pal·liatives és un títol provisional que fa referència a la impossibilitat de guarir però a la necessitat, genuïnament humana, d’alleujament. Pensem, per exemple, en el llarg passadís (blanc, sempre blanc) on desemboquen les diferents habitacions d’un hospital com el Notre-Dame-du-Bon-Secours (és el lloc on treballa una soferta Marie de Hennezel, autora del llibre La mort íntima): al final d’aquest passadís un gran finestral és el lloc on els malalts projecten la seva resignació. És un món limitat per un marc i separat per un vidre: saben que és real però, per ells, tenint en compte quina és la seva situació, només pot ser contemplat com a representació. El retorn al món passa per superar la malaltia, un fet altament improbable en una unitat de cures pal·liatives: rere el vidre, la gent del carrer sembla perfectament sana. Eudald Camps