Pedres rares: Pedra-volàtil de Jordi Mitjà & pedra-cova d’Esteve Subirah


Introducció
Qui no ha recollit mai cap pedra? No cal ser geòleg, ni tampoc col·leccionista de minerals o pedres rares per a recollir-ne una. Segurament, tothom ha tingut moments de fascinació davant una pedra. Probablement no caldria remetre’ns fins la nostra infantesa on les pedres eren objectes de joc, malgrat que de vegades adquirien la categoria de projectil amb conseqüències més o menys dràmatiques.
Després d’una estada a la costa de Gaspésie (Quebec), André Breton va publicar ‘Langue des Pierres’ a la revista Surréalisme, même (1957). Breton comenta que és més excitant la recerca de pedres a la natura que la troballa d’objectes als encants. En un del tractats de Chen Jiru (1558-1639), aquest destacat pintor de paisatges de la dinastia Ming ens suggereix que ‘estar envoltat de pedres rares’ és una de les condició favorables per a l’apreciació de la pintura (CAILLOIS, 2011: 76). Aquests objectes naturals trobats eren considerats pels surrealistes com poemes.
Les pedres passen del joc a la política, i així mateix per la poètica. Són motiu d’indagacions filosòfiques sobre la idea d’immortalitat i de l’absurditat de la condició humana. Cèlebres amants de pedres de l’extrem orient, reunien pedres estranyes, insòlites i, millor encara, fantàstiques per a les seves col·leccions per donar l’aparença d’un estatge d’immortalitat. Recordem també el cas de Molloy de Samuel Becket (1951), qui recollia còdols a la platja i furgava les seves butxaques amb una seqüència ordenada en constant revisió per triar-ne un que xuclaria, cercant una satisfacció inabarcable.
Robert Smithson (Passaic, EUA, 1938– Amarillo, EUA, 1973) recollia pedres, en les seves condicions naturals, per acabar formalitzant els Non-Sites. En obres, qualificades d’’arqueologia metafísica’, proposava reintegrar els conceptes de ‘temps’ i ‘espai’ en el discurs de l’obra d’art. I és que quan observem pedres: contemplem temps i ens parlen, alhora, de temps. Segons Roger Caillois (2011: 35), les pedres són anteriors a la història, a través d’aquesta senyoria immemorial han captivat a artistes.
Jimmie Durham (Washington, EUA, 1943) proposa l’alliberament de les pedres en part del seu treball artístic. L’artista americà ens recorda que algunes pedres pateixen el pes de l’arquitectura, el pes de la metàfora i el pes de la història (DURHAM, 2010: 60). Durham va participar a la dOCUMENTA(13) de Kassel amb la instal·lació The History of Europe (2011). A l’obra, hi feia dialogar una bala malmesa de la Segona Guerra Mundial que mai havia estat disparada i una petita eina de pedra prehistòrica. A la 9ª edició de la Documenta (1992) l’artista ja feia ús de pedres en una peça. En aquell cas eren de to rogenc, una d’un palau i l’altra d’un espai natural. Amb elles, es qüestionava sobre la paradoxa de la separació de natura i cultura.
Michael Rakowitz (Nova York, EUA, 1973) presenta més pedres a la instal·lació What dust will rise? (2012), també produïda per a la dOCUMENTA(13). Són les restes dels Budes de Bamiyan (destruits sota el régim talibà, 2001), així com un tros de meteorit i restes de la Zona Zero de Nova York, exposades en vitrines. Rakowitz ens parla de conceptes com la història, la destrucció i el poder simbólic de l’obra d’art. A través d’objectes que es destrueixen i neixen amb una nova forma després d’un acte traumàtic.
L’article mirarà cap a dos artistes catalans que han produït obres que evoquen la pedra. Els dos són fills de la transcisió espanyola (nascuts als anys 70), són propers geogràficament (l’Empordà), i la recol·lecció i la reinvenció d’allò que els envolta forma part del seu procès artístic. Seleccionen i organitzen, amb estratègies properes a l’arxiu, a partir d’apropiacions i elaboracions personals, el material que conformarà l’obra artística.
Per un costat, Jordi Mitjà (Figueres, 1970) amb Dispersió de la primera pedra. Des d’una pedra sòlida a una roca volàtil (2010) (figures 1 i 2), obra produïda i presentada a l’exposició preinaugural del Canòdrom, Centre d’Art Contemporani de Barcelona. Per altra banda, la darrera exposició de l’artista Esteve Subirah (Ullà, 1975) ‘Perdre les formes. Segon exercici’ (figures 3 i 4) que va tenir lloc aquest estiu (2012) a la Capella de Sant Antoni de Torroella de Montgrí.

1. Pedra-volàtil
Jordi Mitjà reinvindica preservar la fascinació davant la realitat. Per fer-ho, transgradeix els límits de llenguatges artistics que s’acosten a la imatge documental o a la recreació d’arxius imaginaris. Es reconeix el seu impuls recol·lector.
La pedra-volàtil és feta d’escuma de poliuretà pintada sobre teixit de poliamida i d’una estructura inflable amb heli. Res més allunyat a una pedra per la seva fisicitat. Mitjà va produïr aquesta peça, Dispersió de la primera pedra. Des d’una pedra sòlida a una roca volàtil (2010), per a l’exposició 00:00:00 en el Canòdrom de Barcelona. Aquesta exposició, embolcallada de polèmica per raons de procediments i bones pràctiques, havia que preinaugurar el nou Centre d’Art Contemporani de Barcelona. El projecte es va aturat per motius econòmics i ha estat replantejat com a espai ‘connector entre empreses creatives i creadors’ de la ciutat, previst pel 2014.
Mitjà proposa fer una rèplica d’una pedra ‘qualsevol’, trobada a la primera visita al Canòdrom. Aquesta primera pedra s’enlairaria, evocant per un costat l’acte inaugural d’una nova institució, i per l’altre la tradició festiva de fer volar inflables (MITJÀ, 2010: 30). Els vigilants del Canòdrom van ser els encarregats d’enlairar i endreçar la pedra dia rere dia fins finalitzar l’exposició, com si es tractés d’una mena de performance. A més de la peça física, Mitjà, edità una publicació al voltant de la proposta on revisava treballs anteriors relacionats amb pedres i amb inflables. Per exemple, la sèrie fotogràfica Empedrat revolucionari (2002) que documenta l’acció d’uns treballadors que enterren en el paviment nou de la Rambla de Figueres l’eloqüent frase ‘Ne travaillez jamais’, inscrita en tres llambordes. O l’obra El camell de Tudela pels aires (2010), obra gràfica on l’artista s’ha apropiat i manipulat una postal sobre una pedra emblemàtica del Cap de Creus, d’inici de segle passat.

2. Pedra-cova
La pedra-cova és feta de ferro fos. La característica principal d’aquesta peça és la seva ambigüitat, no és ni pedra ni cova. La forma amorfa sí que és la representació a escala de l’espai buit d’una cova.
Esteve Subirah explora el territori, estudia les situacions, per comprendre. Per fer-ho, s’hi atança des de diversos angles i punts de vista.  A la darrera exposició de l’artista, ‘Perdre les formes. Segon exercici’ (2012), s’hi presentava un grup de peces que, entre altres coses, cercaven relacions en el paisatge i en el territori més proper. La Forma núm. 10 (2012), la qual és el resultat d’un ‘exercici’ –com defineix el mateix artista- al voltant del Cau del Duc. Aquest indret assenyalat és una cova, un forat fet a partir de l’erosió de la roca calcària en el massís del Montgrí. A part del seu valor històric i de troballes arqueològiques, és en lloc emblemàtic pels habitants dels pobles del voltant amb múltiples històries i llegendes. El passat juny, l’artista es va traslladar, amb tècnics especialistes i ‘aparells d’última generació’ per obtenir una digitalització de l’interior del Cau del Duc. Després a través de motlles a escala elaborà una peça amb ferro de l’interior, del buit de la cova. A l’exposició acompanyava la peça, que ens recorda pel seu emplaçament a les pedres rares exhibides en qualsevol museu de ciències naturals, una graella d’imatges del procés de digitalització de l’espai en negatiu i un parell de postals de principis del segle passat sobre el lloc en qüestió.

Conclusions
Ni la pedra-volàtil ni la pedra-cova no són producte de troballes fortuïtes. Com tampoc ho son les pedres de Robert Smithson, les restes de Michael Rakowitz, o els objectes de Jimmie Durham. Sinó són fruit d’uns processos i línies de treball marcats pels propis artistes i del diàleg especific amb el lloc.
Aquestes obres podrien evocar i representar altres situacions o llocs geogràfics, però no podem obviar la forta dependència emocional al seu lloc d’acció.
Jordi Mitjà, des de la pedra ‘qualsevol’ i el nou valor simbòlic en forma de monument, que amb connotacions lúdiques o iròniques ens assenyala des de l’aire, cerca incidir en la quotidianitat de l’entorn amb la repetició de l’acte inaugural.
L’experiència in situ en el Cau del Duc de l’Esteve Subirah, amb la producció d’imatges i volums del procés presentat a l’exposició, té la voluntat d’entendre l’espai i els seus límits, a més d’inserir-se a base de rumors a la memòria personal. La seva forma amorfa solidifica, encara que sigui a escala, l’espai buit de la cova.
Les pedres condensen temps, història, però també proposen rumors en llocs on conviuen múltiples històries, individuals i col·lectives.